Parc Natural del Delta de l’Ebre

El Delta de l’Ebre consta de 320 km² i constitueix l’habitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental, després del Parc de la Camarga, i el segon de l’Estat Espanyol, després del Parque Nacional de Doñana.

El Parc Natural del Delta de l’Ebre va ser creat per la Generalitat de Catalunya al 1983 i ratificat i ampliat al 1986 per tal d’harmonitzar el seu paper biològic amb el fort pes agrícola i l’elevada humanització del territori. El Parc Natural té una superfície total de 7.736 hectàrees de les quals 3.979 corresponen a la comarca del Montsià (hemidelta dret) i 3.757 a la del Baix Ebre (hemidelta esquerre).

La intenció del Parc Natural és fer compatible una forta acció preservadora amb el manteniment i la millora de l’aprofitament ordenat de les produccions dins l’espai que es vol preservar, i -a través de potenciar el coneixement dels valors i atractius del Delta- afavorir els contactes entre home i natura.

El paisatge del delta és únic a Catalunya: terres totalment planes amb sectors de conreus d’horta i d’arbres fruiters, amplis i extensos arrossars, canviants segons les estacions (terrosos a l’hivern, inundats d’aigua a la primavera, verds i grogosos a l’estiu), aportant una especial bellesa, grans estanys prop del litoral vorejats per canyissars i jonqueres i grans extensions de sols salins, a més de les llargues i desertes platges arenoses en les que podrem trobar nombroses dunes.

La temperatura no té grans oscil·lacions però la humitat és elevada, al ser el delta una extensió de terra que ha menjat mar i per tant es troba envoltat pel mateix. El vent és un dels trets característics significatius, destacant el vent de dalt bàsicament entre novembre i abril, de direcció nord-oest, ratxejat i poc humit, les marinades, més pròpies de la resta de l’any, i el llevant, el més humit d’ells. Les precipitacions es solen concentrar més en els períodes setembre-novembre i abril-juny, amb fortes pluges, i la resta de l’any hi sol haver una marcada secor.

Pel que fa a la fauna, el clima humit propicia l’hàbit idoni per a insectes i invertebrats, sent la població de mosquits molt elevada i una companyia ingrata per a la que s’ha d’anar preparat. Els diversos graus de salinitat de l’aigua facilita que s’hi puguen trobar una gran diversitat de peixos, entre els quals destaquen les anguiles, els molls i els reigs, que conviuen amb altres espècies invasores com el silur. Entre l’herpetofauna destaquen les nombroses serps d’aigua.

Els ocells tenen una gran importància a la zona i n’hi ha entre 50.000 i 100.000 exemplars de 300 espècies diferents, que representen el 60% de les espècies de tot Europa, amb una nomenclatura local que inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques del món. En els últims anys ha estat especialment interessant el desenvolupament dels flamencs en el territori, un dels actuals emblemes del Delta.

La cuina local és rica i variada i aprofita els abundants recursos naturals del delta (caça, pesca, agricultura). Entre els plats més coneguts destaquen diferents varietats de plats d’arròs i espècies pròpies de la zona com el arrossejat (arròs molt torrat guisat amb brou de peix) i els llagostins. Entre els plats no tan populars entre els visitants destaquen les anguiles (tant en suc com el xapadillo) i les angules També és abundant el marisc: ratllats, musclos, canyuts, catxels, cornetes, etc. Entre els plats de carn destaquen els fets a base de la caça d’ocells (especialment ànecs), les aus de corral i la carn de corder. Amb la rica agricultura a part dels arrossos de peix i carn es fan a l’hivern les carxofes a la brasa, faves ofegades i l’arròs amb cols i fesols, i a l’estiu la samfaina, les amanides, els melons i altra fruita. Entre els postres cal destacar els cocs tant borratxos (amb licor) com de massana i de brossat, els pastissets de cabell d’àngel o de moniato, les borraines amb mel, les coquetes de sagí, el menjar blanc (amb farina d’arròs), …

Entre les mancances o problemes actuals del Parc Natural del Delta trobem tres blocs principals:

• La senyalització: pobra, poc estructurada i sense manteniment la poca existent.
• El control de plagues: el cargol poma és en l’actualitat el màxim exponent.
• Els perills de canvis imprevistos i dramàtics en l’equilibri del sistema deltaic donat que el Delta de l’Ebre és un element geomorfològic molt fràgil. Aquests poden venir donats per:

1. La disminució del caudal hídric i la pobríssima descàrrega sedimentària del riu degut en gran part a la gran quantitat d’embassaments construïts durant el s.XX
2. La pèrdua de zones humides i altres ecosistemes naturals per l’acció humana (transformació per destinar a altres usos)
3. L’empitjorament de la qualitat de les aigües per un ús desbocat de productes agroquímics
4. L’enfonsament d’algunes parts del Delta per baix del nivell del mar amb la corresponent intrusió salina als aqüífers deltaics

Compartir ...